Passes que ningú compta.

Sempre he estat de les que es mira les mans a través de l'aigua. La que neda pels carrers sense més música que les vides que es creuen, de les soles perdudes a les passes que ningú compta.

Soles que es troben i que no estan soles
soles que es miren i que no tremolen
soles que es trepitjen i que no s'esborren
soles que marxen perquè no estan soles.

No és d'estranyar que balli els silencis, al soroll de les paraules que no ens vam dir.
Que em banyi en les senyals que m'estiren del melic
Que no vulguès veure tot allò que semblaven crits.




2018